De què patim els humans?
D’infelicitat, insatisfacció, control, posesivitat i cobdícia psicològica: apoderament de l’altre.

Aquests són els mals contemporanis?
Sí, i aquesta societat no ens ajuda, entre altres coses ens impedeix viure els duels amb normalitat. Fixi’s en la tristesa, una reacció natural que ens ajuda a separar-nos d’allò que perdem. La depressió és el contrari: quedar-se fixat, no poder fer el duel. La tristesa és una experiència natural que ens ajuda a créixer, la depressió ens estanca.

Tampoc la triem.
El normal és que davant una ruptura amorosa o una pèrdua et diguin: “Tira-li ganes”, “sal del forat”… Però el sa és que estiguis trist, perquè si aprens a entristir vas a evitar caure en una depressió. Per sanar qualsevol emoció cal permetre’s sentir-la, no tenir por, no ser mediocre.

Perdó?
No tenir mitja tristesa, mig enuig… Cal connectar-se profundament amb el que un sent. Els afectes són una brúixola en el procés de la vida. Si jo li trepitjo un call i vostè em contesta: “Sóc un ésser de pau, aquí tens el meu altre peu”, això és patològic. Si s’enfada, és normal.

Em lleva un pes de damunt.
Si estàs fent un canvi significatiu en la teva vida i t’estresses, és normal. Però hem construït una societat que no ens permet connectar-nos amb els afectes, i així arribem a no saber el que sentim. La gent em diu: “No sé si estic enutjat o trist, si amo o no amo a la meva parella”.

Estan perplex.
Si un està connectat profundament amb el que sent, sap el que vol en la vida. És com en el tema de l’amor.

A què es refereix?
Si es pensa, no se sent. I li fem més cas a la raó que en sentir. El pensament ens distreu, l’afecte ens parla amb més encert de la realitat de les coses. I bé, els efectes de la societat construïda des de la raó aquí els tenim.

La depressió es va coent a foc lent?
Sí. És un hàbit que anem desenvolupant al no acceptar els canvis. Constantment substituïm una pastanaga per una altra, ens apeguem a les coses i existim a través d’elles, i quan ja no estan ens deprimim.

Aquesta crisi ha enfonsat a molta gent.
Deixem que ens llevin les il·lusions i l’esperança, i això és alguna cosa nostre, que nosaltres hem de gestionar. Hi ha coses tristes i desgraciades, però jo no sóc ni trista ni desgraciat, això no t’ho poden llevar. El teu eix interior no ho pots perdre.

Doncs ho perdem molt sovint.
Estem educats en això: som el que tenim, som el que passa, estem entrenats en una societat d’assoliments. La felicitat és una construcció que un ha d’edificar des de l’interior, malgrat les dissorts.

Quina eina podem donar als nens perquè construeixin aquest eix?
L’amor matern. Si invertíssim més en ell, evitaríem clíniques psiquiàtriques. Però solem ensopegar amb el complex matern.

Què és això?
El que reprodueix el sistema patriarcal, que ens educa en un model de ser i de relacionar-nos, i les dones són les primeres víctimes. Per convertir-te en home o en dona has de trencar amb aquest model, has de créixer.

Com?
Obrint-te a les relacions clandestines, i no em refereixo a relacions ocultes, sinó diferents a aquests patrons que portem repetint des de fa lustres i que ens porten a enredos i ocultant. Es tracta de viure amb l’altre autènticament el que asseguis.

No és així com vivim?
Els homes solen buscar companyes-mares o companyes a les quals fer de pare. Les filles busquen a aquest home a semblança del qual va triar la mare.

Sembla pervers.
Trencar aquest model és part del procés d’alliberament masculí. El que passa és que als homes ens fan por les dones, no sabem què fer amb elles, ens plantegen desafiaments, és una aventura. A quants homes la seva dona li compra els calçotets?

Molts?
Se sorprendria. Jo inverteixo una frase evangèlica: “Solament sent lliure un pot aconseguir la veritat”. En l’amor és el mateix: si no ets lliure, no pots estimar. Tenint una dona al costat puc ser lliure, triant una mare trasllado la meva dependència.

Defineixi’m dona.
Un home amb una companya mare parla de les seves feines, del que cal fer, la qual cosa ha fet avui o dels nens. Amb una dona es parla de sentiments, és capaç de qüestionar-te, no et dóna remeis, només t’acompanya.

Està sobrevalorat al sexe?
Sí, i dissociat de l’afecte, i aquesta és una altra patologia contemporània. I a més en el sistema patriarcal és un argument de venda. Tal com està concebut es converteix en un mitjà de descàrrega neuròtic.

Font: La Vanguardia

Leave a reply